Riba, Estances, llibre segon

aquest és, per mi, el millor poema d'en Riba...
..es diria que l' amor "platònic" no té edat i als 30 anys es manifesta de la mateixa forma que als 60...de no ser així ens sentiriem "presoners de la fita mirada teva sense tu"
(tonimaku)

[13]

Fuges, quan per haver-te

donaríem, en una nit obscura,

l'estel que riu, armat, en un tombant,

i en una mar incerta,

un port daurat de vinyes al voltant,

i en un silenci d'odi, el cant

d'una noia pura.

Ens deixessis almenys,

oh bella altiva, un somni dolç de tu

entre els ulls i la visió infinita

del món! però ens estrenys

amb soledat, presoners de la fita

mirada teva, que l'habita

de lluny, sense tu.

Però si fossis nostra,

si daves - uns instants només - tos braços

al nostre coll, cenyint l'ardent engany

de creure encès ton rostre

per un amor com el que d'any en any

hem après - fet de dolç afany

i de tristos passos;

si te'l lliuràvem - tan

silenciosament atresorat! -

¿quina força immortal ens restaria,

deslligat de l'encant,

per ressorgir damunt la febre impia

i l'animal malenconia

i la soledat?

estances C. Riba

Llibre primer
(1913-1919)

1

T’ha enquimerat la gràcia fugitiva
d’un desig i ara ets deserta, oh ment.
Ai soledat sense dolç pensament
i foll traüt sense paraula viva!

Però ¿què hi fa, si dins el teu oblit
la inquietud pregonament perdura?
Encara el goig sobre la carn s’atura
duent l’anunci d’algun cant no dit.

I ell és el foc sagrat que et perpetua
damunt les cendres del desolament;
no vulguis calma en ton oblit, oh ment,
oh folla que has gosat mirar-te nua.