La infàmia de Josep Pla

Jo que ara últimament he tingut una experiència personal que m' ha inspirat a intentar escriure poesia en català...i navegant, navegant per internet he trobat avui aquesta pàgina vergonyant: http://www.lletres.net/pla/noteslit.html

D'entrada és xocant que comenci dient..n' hi ha un que fa un esforç intel.lectual..i acabi dient.. aquest està "saturat" de patètic!: ..no serà que el subconscient va trair al nostre amic Pla i en realitat el que volia dir és allò de "viva la muerte, muera la inteligencia!"?...tal i com va dir un dels nostres(he de reconèixer que jo estava al seu mateix bàndol durant aquella guerra fratricida..i som de Girona..i de la zona de pagès..carlins..i als carlins que els mati Déu i sinó perquè els hi posava!)
Bé, bromes apart... jo personalment sento menyspreu envers la poesia de l'Espriu ,quan intento escriure poesia(en català o en castellà) només ho puc fer sota el pseudònim de "tonimaku(deixeble de C.Riba)", ara bé, entenc que l' única cosa inintel·ligible que s' ha deixat escrita a la nostra poesia catalana moderna és, precisament, alguna d' aquelles Elegies de Bierville del nostre gran guia espiritual.. posteriorment, amb la sinceritat de la seva maduresa, ell mateix va admetre que si hagués de triar les seves millors poesies les triaria d' entre aquell recull d' estances en plena joventut.. un home al que jo mai he considerat humanista.. doncs era massa "catòlic", diré, si se'm permet l' expressió (va menystenir l'aproximació de Maragall a Nietzsche)...i dit tot això...entenc perfectament que l'Espriu s' emprenyés com es va emprenyar de mala manera al veure com aquell últim ninot d' en Pla li va fer aquell retrat...que si anava més per prosista que per poeta...que si la prosa és més difícil que la poesia...i a mi què m' importa! ... Nabí d' en Carner és la millor poesia i prosa alhora... en aquest sentit ha estat sublim!.. però segons Pla ha fet "musiquetes".. en Segarra, de tots, el que en surt més malparat, el fa retrocedir uns quants segles! ..com si fos un homo erectus(no sàpiens encara)..tothom sense excepció en queda mal esquitxat...ara que .. especialment "significatiu" quan ve a dir allò de...en Maragall és més simple que en Riba..o en Riba és més complex que en Maragall... una coseta que..abans de dir-la ..suposo que va esperar a què en Riba fos mort...perquè en Pla, malgrat tot, també devia tenir el seu sentit del ridícul i no volia ni imaginar-se la carota del propi Riba al veure escrita tan burda estupidesa..així comparant els autors de Nausica i simplificant fins arribar a l'absurd.

Saturday night fever

(plagi d'un Riba, assaig de càntic en el temple)

( això més aviat vol ser una crítica a la "raó pura", la meva intenció és el sarcasme despietat contra un poema de C.Riba que jo considero "desafortunat" , jo no crec que hi hagi flors "vanes" i encara que així poguessin arribar a ser el fet de llançar-les és un acte violent impropi de tot un "humanista" com ell, no obstant, malgrat això o precisament per aquesta crítica que li faig, no puc deixar de ser un simple deixeble seu)

Ja era la nit i abans de caure la foscor
..suposo que també hi va haver un sol
daurat o, diguem, més vermell que groc
..o potser.. va ser en aquella discoteca
on es van poder veure més llums de colors
..i m'oferí una beguda, l' Aurora (boreal),
de gust ben fort, amb fulles de menta natural
..inclús diria que me vaig sentir humanista
just després de prendre aquell xarop de pal.

tonimaku (deixeble de C.Riba)

-----------------------------------------------------
Aire crepuscular

Vanes flors del dia, les hores
collides lentament per llur
sola beutat al pur atzur,
que en decora ses rases vores!

Puix que el llarg camí no consent
el tan fràgil bagatge, cada
dia més amb mà resignada
dins els llacs rosats del ponent

us llançaré: caiguda encesa,
cercle que dilata el seu or
del cor de la nit al meu cor,
de ma nuesa a sa nuesa!

Volverán...

Gustavo Adolfo Bécquer
(1836-1870)


Volverán las oscuras golondrinas


Volverán las oscuras golondrinas
en tu balcón sus nidos a colgar,
y, otra vez, con el ala a sus cristales
jugando llamarán;
pero aquéllas que el vuelo refrenaban
tu hermosura y mi dicha al contemplar,
aquéllas que aprendieron nuestros nombres...
ésas... ¡no volverán!

Volverán las tupidas madreselvas
de tu jardín las tapias a escalar,
y otra vez a la tarde, aun más hermosas,
sus flores se abrirán;
pero aquéllas, cuajadas de rocío,
cuyas gotas mirábamos temblar
y caer, como lágrimas del día...
ésas... ¡no volverán!

Volverán del amor en tus oídos
las palabras ardientes a sonar;
tu corazón, de su profundo sueño
tal vez despertará;
pero mudo y absorto y de rodillas,
como se adora a Dios ante su altar,
como yo te he querido..., desengáñate:
¡así no te querrán!

La Reina també va sotmetre a Ausiàs March (Gandía, 1397? - Valencia, 1459)

“Si com lo taur se’n va fuit pel desert” és un poema breu, en una sola estrofa i amb moltes de les constants d'Ausiàs March: la imatge plàstica, la comparació, el patiment a causa de l'amor no correspost, la insistència -malgrat tot- en l'intent d'aconseguir l'amor de l'estimada, l'amor viscut com una necessitat que no es pot evitar... Tot ve motivat per la timidesa.

Yo, en cambio, tengo una opinión muy distinta con respecto a lo dicho anteriormente..me parece que estos 8 versos escritos por Ausiàs March es lo más brutal que se ha dejado escrito en toda la historia de la literatura catalana...que buen vasallo si hubiere buen señor...pero me parece que ya en aquellos tiempos... y concretamente el señor March ..no era esclavo de nadie!, ni siquiera de una mujer..así como para no tener que dejar esta imagen tan aterradora sobre como era la Reina de su tiempo.
Que bestia,que totalitario...ni aquella flor(margarita) que se llamaba Tatcher podría infundir un miedo tan atroz!!
(tonimaku)


Sí com lo taur se'n va fuit pel desert
quan és sobrat per son semblant qui el força
ne torna mai fins ha cobrada força
per destruir aquell qui l'ha desert,
tot enaixí em cové llunyar de vós,
car vostre gest mon esforç ha confús:
no tornaré fins del tot haja fus
la gran paor qui em tol ser delitós.



Así como el toro huye al desierto cuando su semejante le obliga y no vuelve hasta que encuentra la fuerza para destruir a quién le ha desterrado, así mismo me conviene alejarme de vos, pues su gesto ha confundido mi esfuerzo: no volveré mientras no haya superado al gran miedo que me impide ser delicioso(para usted)