La forta persistència picassiana ( aquella rossa...)

"Riba és un poeta molt eròtic, sobretot en el segon període [...] i, després, altre cop, a Salvatge cor, però és una cosa que no es veu massa, perquè, per dir-ho així, el seu erotisme és enormement elaborat cerebralment."
(Ferrater, Gabriel. La poesia de Carles Riba.-Barcelona, Edicions 62, 1979)

B
(1929-1930)

21

Nu en repòs: després de l'amor

Ara és sola entre el foc de tes roses secretes
i l'atònita llum
la nua blancor -ah, les divines desfetes,
en ta blancor, del tacte que a exhaurir-la es consum,
las de tantes delícies tretes!

Mos ulls són un silenci esclau del teu repòs,
i els fats s'inclinen, mentre
l'ànima, en tu, es reprèn i somia el seu cos,
el teu cos! i el retroba feliç entorn del ventre
pur -emanat talment del goig que s'hi és clos.

Ordre ingenu de flor! Pels seus pètals divagues
al grat del somni lent;
que records en la tendra massa encara embriagues,
tu amb tu -oh! que ets tan present, i el pensament
ja te m'allunya en miratges vagues!

Trece Rosas - Julian Fernández del Pozo

Madrid se viste de luto,
por trece rosas castizas,
trece vidas se cortaron,
siendo jóvenes, casi niñas.

Malditas sean las almas,
de sus verdugos fascistas,
que con guadañas de odio,
segaron sus cortas vidas.

España es vuestra madre,
su cielo vuestra sonrisa.
sus campos tienen la sangre,
de unas rosas, casi niñas.

El pueblo de Madrid os quiere,
ese pueblo que abomina,
de salvadores de patrias,
de rojos y de fascistas.

Madrid es patria de todos,
su nombre solo mancillan,
el odio de los caciques,
cuya razón es la envidia.

Las rosaledas de parques,
de esta, nuestra España chica,
reflejarán vuestras caras,
vuestras sonrisas de niñas.

Benditas seáis mil veces,
benditas vuestras familias,
malditos los asesinos,
que nuestras rosas marchitan.